Informació Pràctica

Aquí no pretenem escriure una guia turística sobre l'Himàlaia indi, doncs de ben segur que a internet mateix podeu trobar informació molt més completa i detallada de la que us podríem oferir. El nostre propòsit només és intentar donar un cop de mà a tothom qui es vulgui aventurar a pedalar per aquest indret i compartir informació i suggeriments que creiem que poden resultar interessants a l'hora de preparar el viatge.

Recorregut

En verd el recorregut realitzat en bicicleta

Abans de res ens situarem una mica dins d'aquest enorme, variat i a la vegada tant petit planeta blau anomenat Terra. La travessa sobre dues rodes va transcórrer per la regió més septentrional de l'Índia, pels estats de Himachal Pradesh i Jammu & Kashmir, dos estats que sobresurten pel nord del país creuant la descomunal frontera geogràfica himalaica i penetrant de ple en la immensa planúria tibetana.

Mapa de relleu. En verd el recorregut en bici. En vermell el trek de Markha

Aquesta regió queda encaixada entre el Tibet(actualment pertanyent a la Xina) i el Pakistan i és  font d'importants rius que reguen la immensa planúria índia i pakistanesa. Per això durant anys, i encara avui en dia, ha estat motiu de conflictes bèl·lics entre l'Índia, Xina i Pakistan. De fet hi ha molts trams de frontera encara en disputa i no reconeguda pels organismes internacionals.

En verd les valls de Spiti i Kinnaur. En Vemell la Manali-Leh Highway. En Blau la Leh-Srinagar Highway

Aquesta travessa integral de l'Himàlaia indi en bicicleta enllaça, en realitat, 3 grans rutes consecutives que creuen aquesta enorme serralada en 27 etapes sobre dues rodes i que sumen un total de 1.500 quilometres i 20.000 metres de desnivell positiu acumulat, saltant valls i colls de més de 5.000 metres que separen mons de paisatges i cultures molt diferents.

Perfil de la travessa per les valls de Kinnaur, des de Shimla fins a Gramphoo.

La primera és la ruta de les valls de Kinnaur i Spiti (el tram de Kinnaur també es coneix com a Hindustan-Tibet Road), i a nosaltres ens van sortir uns 600 quilometres de recorregut i 9.600 metres de desnivell positiu acumulat al llarg de 12 etapes.

Perfil de la Manali-Leh Highway, des de Gramphoo a Leh.

La segona és la Manali-Leh Highway (antiga ruta de comunicació que seguien les caravanes per anar de l'Àsia Central i Xina a les planes del subcontinent indi), que nosaltres férem en 8 etapes al llarg de 440 quilòmetres de recorregut i uns 5.700 metres de desnivell positiu acumulat.

Perfil de la Leh-Srinagar Highway, que uneix la capital del Ladakh amb la capital del Kashmir.

I la tercera ruta enllaçada, coneguda com a Leh-Srinagar Highway, uneix Leh, la capital de la remota regió del Ladakh, amb Srinagar, capital de la militaritzada regió de Kashmir, a tocar del Pakistan. 444 quilometres i 4.900 metres de desnivell positiu acumulat que vam fer en 7 etapes.



En aquest mapa de relleu tot el terreny per sobre dels 3.000 metres adopta una coloració blavosa

Però si alguna característica destaca d'aquesta travessa, a part de l'espectacularitat dels paisatges, és la gran alçada a la que es desenvolupa. Comptant els dies de pedaleig, de descans i d'algun trek que vam realitzar, vam estar 32 dies consecutius per sobre dels 3.000 metres d'alçada (19 en bicicleta), dels quals 15 vam estar per sobre els 4.000 (11 en bicicleta), saltant colls de fins a 5.328 metres d'alçada.


Deixeu que us recomanem una guia de viatge específica per a ciclistes que descriu amb molta cura i amb molt bona informació aquestes tres travesses, entre d'altres, i que és una eina imprescindible si us animeu a dur-la a terme. La guia és diu Himalaya by Bike i està escrita per Laura Stone




Quan anar-hi



El campament de Whisky Nalah, a 4.800 metres d'alçada

L'alçada a la que transcorre la travessa comporta un clima molt extrem durant gran part de l'any, per això és obligat realitzar-la durant l'estiu o, a tot estirar, durant l'octubre. Per altra banda, a l'estiu hi ha els monsons, que reguen amb contundència tot la plana índia però que pràcticament no arriben a la regió transhimalaica del Ladakh o a la vall de Spiti.



El govern indi ens avisa que ... estem passant per la carreter més perillosa del món!

En canvi sí que arriben, i a vegades amb molta força, a la vall de Kinnaur, provocant moltes esllavissades i fent la carretera encara més perillosa del que normalment és. Per això no és molt recomanable recórrer aquesta vall durant els mesos juliol i agost. Al setembre encara hi plou, tot i que bastant menys, i les temperatures són una mica més fresques (les primeres etapes de la vall de Kinnaur transcorren a poca alçada).



Arribant al coll de Lachulung La, a 5.070 metres

A l'octubre també podria ser una bona època per a pedalar per la vall de Kinnaur però si volguéssim enllaçar amb la Manali-Leh Highway ja faríem tard ja que aquesta última és recomanable  fer-la juliol, agost o setembre, tot i que nosaltres la vam fer la primera setmana d'octubre (per això ja ens vam trobar que estaven recollint alguns dels campaments d'estiu).







El coll de Zoji La pot restar tancat per la neu fins a principis de Juny

Algun any de molta neu al juny encara hi ha ports de muntanya tancats, motiu pel qual tampoc és un mes massa apropiat, si més no la primera quinzena. Resumint: els mesos de juliol, agost i setembre són mesos molt adients per a la Manali-Leh, per a la Leh-Srinagar i per a la vall de Spiti. En canvi per a la vall de Kinnaur serien més  apropiats els mesos de setembre i octubre.




Estat de les carreteres




Treballadors de la carretera

L'estat de les carreteres és una realitat canviant que pot variar força d'un any per l'altre, tant per la fúria d'una natura indòmita en estat pur que destrossa les carreteres any rere any, com per l'empeny de la Border Roads Organisation que s'entesta  heroicament en mantenir les vies de comunicació amb les entranyes de l'Himàlaia. És una batalla sense fi a la que el govern indi hi destina esforços titànics cada any.




Els monsons del 2013 van deixar factura a la vall de Kinnaur

En general podríem dir que l'estat de les carreteres anava millorant a mesura que avançàvem en la nostra travessa. Les pitjors carreteres les vam trobar a la vall de Kinnaur, després d'uns monsons especialment durs i violents que van deixar les comunicacions destrossades.








Esllavissada a la vall de Kinnaur

Cada pocs metres trobàvem esllavissades, esfondraments o mossegades del riu sobre la carretera, recordant-nos que per aquestes contrades és la natura qui dicta les normes. La verticalitat de les vessants, l'altura vertiginosa dels cims, la falta de vegetació i la quantitat de precipitació dels monsons és una perillosa combinació contra la qual l'home només hi pot fer front amb perseverança, obstinació i molta resignació.





Les pistes semblaven conduir al mateix infern!

Hi havia hagut centenars d'esllavissades al llarg de tota l'angosta vall i durant dies i dies vam pedalar per pistes en mal estat que semblaven conduir al mateix infern i que infinitat d'escamots d'obrers, treballant i vivint en precàries condicions, lluitaven per mantenir transitables.








Arribant al coll de Kunzum La, a 4.555 metres d'alçada

A la vall de Spiti vam trobar les pistes i carreteres en millor estat que a la de Kinnaur, tot i que també vam trobar força trams en mal estat, com ara les dues últimes etapes de la vall de Spiti: la que ascendeix al coll de Kunzum La, a 4.555 metres d'alçada, i la que va de Batal a Gramphoo.






De Batal a Gramphoo la pista estava en molt mal estat

De fet, aquesta última etapa (tot i que en realitat ja no pertany pròpiament a la vall de Spiti sinó a la de Lahaul) és on vam trobar amb diferència la pitjor pista de tota la travessa, durant un tram infernal que ressegueix la capçalera del riu Chandra.








Al 2013 l'ascensió al Taglang La (5.328 metres) l'estaven arreglant, sembla que per asfaltar-la

La Manali-Leh Higway, tot i tenir alguns trams em mal estat, en general està força millor que les valls de Kinnaur o Spiti. Podríem dir aproximadament que al 2013 ens vam trobar al voltant d'un 70% de la ruta asfaltada, mentre que la resta foren pistes, en general, de bastant bon rodar. També vam trobar trams engorjats amb esllavissades, però res a veure amb la vall de Kinnaur!





Tram sense asfaltar al coll de Zoji La, a 3.540 metres d'alçada

El tram de Leh a Srinagar encara estava en millor estat. De fet podríem dir que estava asfaltat més del 90% del recorregut. El tram amb més pista fou una part de l'ascens al Zoji La i gran part del descens.








Trànsit




Trànsit a la vall de Kinnaur

En quant al trànsit sabíem que a l'Índia era una autèntica bogeria i teníem por que fos la nota negativa del nostre viatge, però ens vam trobar un trànsit molt minse que ens va deixar gaudir totalment de la travessa. Probablement el fet de realitzar-la a finals de setembre i durant l'octubre, és a dir, a finals de temporada, hi va tenir molt a veure.






- Meeec! Meeeeeeeec!!   

Hem de tenir en compte que tant el Ladakh com les altres regions circumdants estan molt poc poblades, a diferència de la resta de l'Índia, i per tant el trànsit no té res a veure i a les carreteres es gaudeix de certa tranquil·litat. Tot i això la manera de conduir és genuïnament índia i haurem d'extremar les precaucions i, sobretot, acostumar-nos a l'estrident clàxon dels camions quan passen a un pam dels nostres caps!



Vam coincidir amb el període de recollida de la poma

El començament fou força decebedor ja que a la primera meitat de la vall de Kinnaur el trànsit fou considerable i l'estat de les carreters pèssim. A més de trobar-nos moltes obres amb el trànsit de camions que això suposa, vam coincidir amb el període de recollida de les pomes i el seu transport en camions, així que fou un començament força estressant i perillós.





Comboi de camions als plans de Morei (4.700 metres d'alçada), camí de Leh

Però al final de la vall de Kinnaur el trànsit va anar pràcticament desapareixent, així com a la vall de Spiti, passant algun camió de tant en tant i algun taxi 4x4. Durant la Manali-Leh el trànsit també fou bastant esporàdic, a excepció de les rodalies de Leh, on tornava a ser més profús.

Militars indis de camí cap a Leh

Cal destacar l'augment de combois i campaments militars a mesura que ens apropàvem a Leh i, encara més, durant el tram Leh-Srinagar, fins al punt que a les rodalies de Srinagar semblava més aviat que estiguéssim en estat de setge.

- Segur que passem els dos?

Una menció especial mereix l'embús de camions de de dimensions estratosfèriques que ens vam trobar en les escarpades muntanyes baixant del coll de Zoji La cap a la vall del Kashmir, conformant una imatge dantesca difícil d'oblidar.
Ah!! i sobretot, recordem que a l'India es condueix per l'esquerra!!







Embús quilomètric de camions a la perillosa pista que baixa del Zoji La

Sentit de la travessa

Sentit en el que vàrem realitzat la travessa en bicicleta

Vam optar per fer la travessa en aquest  sentit per diferents motius. El primer era que no sabíem si faríem l'última part, de Leh a Srinagar, ja que això depenia de les circumstàncies polítiques del moment. Vam preguntar sobre el tema a Delhi i les informacions eren molt variades i confuses, així que vam optar per deixar aquell tram pel final i, a mesura que ens hi apropéssim, podríem anar tantejant i preguntant els turistes que vinguessin d'allí.





Coll de Taglang La, a 5.328 metres d'alçada

Un altre motiu era que realitzant-la en el sentit que ho vam fer, l'ascensió era més lenta i progressiva i per tant l'aclimatació a l'alçada seria més òptima, factor força important ja que havíem d'estar uns quants dies per sobre dels 4.000 metres i saltar colls de més de 5.000.

El poble de Leh, als peus de la serralada del Zanskar, on destaca el cim de Stok Kangri de 6.120 metres d'alçada

Un tercer motiu important era que a Leh, capital del Ladakh, ens hi volíem estar uns quants dies per descansar i realitzar algun trekking i, per tant, era millor fer-ho en el nostre sentit ja que quan arribéssim a Leh, ja hauríem passat per les regions de més alçada, on hi havia el risc de que a mig octubre caigués una forta nevada i ja quedessin els colls tancats fins a la temporada següent.





Visats i Salut (escrit el 2.014)

L'arribada a l'Índia sempre resulta força xocant

Aquesta informació està escrita l'agost del 2.014 i per tant és important revisar-la abans de viatjar.
Per a viatjar a l'Índia és necessari treure's un visat turístic que ens donarà dret a estar un màxim de 6 mesos al país, encara que només 90 dies de manera  continuada, així que si volem estar-hi més, haurem de sortir i tornar a entrar al país abans de que es compleixin 91 dies.





El trànsit a Delhi és d'allò més imprevisible

A Espanya el visat s'ha de tramitar a través de ARKE BLS, una empresa designada per l'ambaixada índia on trobareu tota la informació pertinent. S'han d'enviar una sèrie de documents (un d'ells és el passaport que ha de tenir com a mínim 6 mesos de vigència i 2 pàgines en blanc!) i en poc temps et retornen el passaport amb el visat indi. A nosaltres ens van tardar uns 10 dies i ens va costar casa un 64 € + 23€ de la missatgeria SEUR. Deu ni do!!

La higiene no és el que més destaca en la gastronomia popular índia

No hi ha cap vacuna obligatòria per a entrar a l'Índia però sí que són recomanables les vacunes de l'Hepatitis A, la del Tètanus/Diftèria, la del Tifus i la del Còlera, sobretot en aquest tipus de viatges, on moltes vegades un no pot elegir a on menjar i es veu obligat a fer-ho en llocs on la higiene no és precisament el que més destaca.





En alçada és important hidratar-se bé. La Montse prenent un té i una sopa ben calenta a Zing Zing Bar, a 4.320 metres

De totes maneres, lo millor és preparar el viatge amb temps i assistir a qualsevol dels centres de vacunació internacional, on ens aconsellaran depenent de l'indret de l'Índia on vulguem anar i el tipus de viatge que vulguem realitzar. Hem d'explicar bé que estarem molts dies per sobre dels 4 mil metres i saltarem colls de més de 5 mil, ja que així ens aconsellaran certes mesures per evitar el mal d'alçada.




La pujada al coll de Taglang La (5.328 metres) és molt progressiva

Tanmateix, el mal d'alçada no acostuma a ser massa freqüent en els ciclistes que fan aquesta ruta, ja que l'augment de desnivell a lloms de la bicicleta és molt progressiu. Ara bé, el que probablement ens produirà tanta permanència en alçada serà cert malestar general, cansament i un lleu augment dels problemes intestinals, ja de per si bastant freqüents en aquest país.





Molt a prop de Nirath, a 900 metres d'alçada. El segon dia de travessa vam passar per les cotes més baixes

Per altra banda, l'alçada també té certes avantatges, com ara l'absència de mosquits i de malalties associades, com ara la malària. Només hi estareu una mica exposats quan estigueu a poca alçada, és a dir, al principi de la vall de Kinnaur i potser a Srinagar, final del nostre viatge en bicicleta.  





Sarchu, a 4.400 metres d'alçada, està molt i molt lluny de tot!

Durant la major part d'aquesta ruta, els hospitals i farmàcies queden molt i molt lluny, així que serà gairebé impossible trobar medicaments, tret de Leh, Srinagar, Recong Peo o Kaza. A més a més les condicions higièniques són molt diferents a les que estem acostumats a casa nostra, per tant haurem de prendre algunes mesures, portar una bona farmaciola i ser autosuficients, si més no per tractar-nos les dolències més lleus i habituals.


La farmaciola és quelcom molt personal, i dependrà molt dels nostres coneixements mèdics, d'atenció sanitària i d'automedicació. El que no poden faltar són analgèsics antipirètics (com ara el paracetamol), ni antiinflamatoris (com el iboprufeno), ni antibiòtics d'ample espectre per lluitar contra infeccions. Tampoc poden faltar medicaments tant bàsics com el betadine o un protector d'estomac.
Si amb alguna cosa hem de tenir una cura especial a l'Índia, és amb l'aigua, que sempre hauria de ser embotellada o filtrada, i amb el menjar, dins del que sigui possible, ja que moltes vegades no tindrem elecció. De totes maneres, difícilment ens escaparem d'algun dia de descomposició així que... no us oblideu els antidiarreics!!!
Nosaltres tampoc ens en vam escapar!! De fet durant més de dos mesos a l'Índia és l'únic que vam tenir, encara que força vegades (sobretot jo!). Sempre van ser problemes intestinals lleus, encara que alguna vegada van anar acompanyats de vòmits i força malestar i vam necessitar algun dia de repòs al llit. Tot sigui això!!

A les regions més altes del Ladakh la cara era l'únic que havíem de protegir del sol, ja que pocs moments vam dur màniga curta

La crema solar  de factor alt és també indispensable, doncs pedalarem per latituds més meridionals que a casa nostra i, sobretot, a molta alçada. No oblidem que al Ladakh el clima és molt i molt sec i que haurem d'hidratar-nos bé els llavis i evitar la sequedat nasal amb algun medicament, com ara el Rinobanedif. Beure molt també és molt important per tenir una bona aclimatació a l'alçada. 




Seguretat




Habitants del Ladakh

L'Himàlaia indi és una regió molt segura, si més no en quant a la delinqüència. En cap moment vam tenir sensació de perill o inseguretat i la seva gent sempre van fer gala d'una gran hospitalitat i amabilitat. A la resta de l'Índia també ens vam sentir molt segurs, encara que, com a tot arreu, a les grans ciutats i zones turístiques cal extremar les precaucions.

Pedalant per la vall del Kashmir

Una menció especial mereix el tram de Leh a Srinagar, on la contínua presència militar ens van fer sentir com si pedaléssim per un estat de setge. Els seus habitants foren també amables i hospitalaris, però, abans de pedalar per la regió del Kashmir, cal indagar sobre la estabilitat política del moment, encara que això pot canviar d'un dia per l'altre.






Menjar




Parades ambulants de menjar

Per parlar de l'extensa gastronomia índia caldria un blog sencer, així que només pretenc resumir el que ens trobarem pedalant per l'Himàlaia indi. Primer cal esmentar una paraula que sintetitza el menjar del país i, per extensió, d'aquesta regió: picant. I quan dic picant vull dir picant! Ja esteu avisats. Tanmateix esteu de sort, ja que el Ladakh és la regió índia on el menjar pica menys, lo qual no vol dir que no piqui!

- Si us plau que no hi posin picant !!

Si esteu molt apurats sempre hi ha l'opció de demanar arròs blanc bullit o una truita sense res més, però tot i així haureu de vigilar que no us ho "amaneixin" una mica. Fins i tot a Delhi em van posar picant a dins d'un suc de taronja!! La veritat és que a mi el picant no em desagrada però és que allí gairebé tot és MOLT PICANT! Així que si no us agrada el picant, haureu d'insistir molt que no us en posin i fins i tot així pot passar de tot.



Arròs amb verdures (picants és clar)

A la vall de Kinnaur domina la cultura hindú i per tant el menjar hindú. Trobarem moltes especialitats índies i altres de locals, basades en un ampli ventall de verdures i salses especiades i picants, però en molts dels indrets més rurals només trobarem els plats més basics com ara l'omnipresent arròs blanc acompanyat de dal (llenties cuinades amb salsa) en un bol apart i els chapati, que són pans plans i rodons, també coneguts com a roti.



Menjant un Thali a la vall de Kinnaur

El thali és una mica més elaborat però també molt habitual, i consisteix en una muntanyeta d'arròs blanc acompanyat de petits bols amb llenties, vegetals cuinats, iogurt i un bon repertori de salses picants, tot plegat dins d'una safata i acompanyat d'un o dos chapati. Recordem que la cuina hindú és bàsicament vegetariana, encara que en locals més "sofisticats" la carta tingui un apartat no-vegetarià.

Una botiga amb samoses, pakores, i jalebis  (d'esquerra a dreta, els dos últims no sé que són)

Una altra especialitat hindú fàcil de trobar són les samoses (empanades de pèsols, verdures i, a vegades, carn, tot plegat molt especiat) i les pakores (verdures arrebossades i fregides). Ambdues són un excel·lent piscolabis substitutes de les barretes energètiques. Els dolços també són típics i n'hi ha un bon repertori, amb colors per a tots els  gustos. El meu preferit eren els jalebis, una espècie d'espiral sucada amb mel i fregida.



Els dolços també són típics de la gastronomia hindú

Fent cua en una botiga de dolços i olles amb diferents varietats de llenties  



Dones ladakhis elaborant chapatis

A la vall de Spiti i al Ladakh, de cultura budista, podem trobar l'omnipresent arròs amb llenties o verdures i especialitats tibetanes com ara els momos (massa de farina bullida o al vapor farcida de diferents ingredients), la thukpa (una sopa de fideus molt gustosa) o la tsampa (farina torrada barrejada amb el té i amb  mantega de iac).

Dona ladakhi preparant-nos el dinar

De totes maneres, als pobles més rústics o en alguns campaments, no hi havia altra cosa que arròs amb llenties o verdures picants i, a vegades, ni tant sols això, i ens havíem de conformar amb... una sopa knoor deshidratada! Si més no en les nits gèlides del Ladakh entrava força bé i, a més a més... no era picant! Sempre i quant estiguessis ben alerta de que no te n'hi posessin!





Esmorzant una truita de vegetals, un chai (té amb llet i sucre) i uns chapatis a Kargil

A la vall del Kashmir, de cultura islàmica, el menjar als pobles grans potser varia una mica, però als indrets tant rurals per on passàrem durant la nostra ruta, no vam notar gaire diferència, tret que desaparegueren les especialitats tibetanes i augmentaren els plats de carn, sobretot de corder, tant abundant i apreciat per aquestes muntanyes.

En un bar de Drass esmorzant una parantha, una truita i un thali (ja sense arròs)

Una altra especialitat índia relativament fàcil de trobar i que ens va acompanyar en molts esmorzars, juntament amb el chai (té indi amb llet i molt sucre), el chapati i la truita de vegetals (not spicy please!!) fou la paratha o parantha, un tipus de pa de forma diversa i pla (no tant com el chapati) formant capes i normalment farcit d'ingredients ben variats, com ara vegetals o formatge i acompanyada de mantega o iogurt.

Aigua embotellada, un parell de lassis, una parantha de vegetals i jo menjant una dosa (especialitat del sud de l'Índia)

En quant al líquid, sempre portàvem aigua de sobres. encara que a tots els pobles i campaments (a vegades molt separats entre si) se'n podia trobar d'embotellada. El chai (te amb sucre i llet) és la beguda més corrent i se'n troba per tot arreu. Una beguda índia molt típica, encara que difícil de trobar al món rural, és el lassi, una barreja de iogurt amb suc de fruita. Ah, i recordeu que a l'erma regió del Ladakh, la fruita és un producte rar de veure!



Dormir



Petant la xerrada a Pang, un campament estival a 4.550 metres d'alçada

Durant aquesta travessa de l'Himàlaia indi no és necessari portar tenda, ja que sempre es pot trobar allotjament, si més no durant la temporada, és a dir fins a principis d'octubre, abans de que desmantellin els campaments d'estiu. Alguns pobles grans hi ha diferents nivells d'allotjament, però a la majoria de llocs només se'n troben de molt bàsics i ...d'encara més bàsics!!



Sortint del campament de Pang

De totes maneres, el fet de portar tenda dóna molta independència a l'hora d'organitzar les etapes i, a més a més permet dormir en indrets d'una bellesa inigualable, en paratges solitaris que serien el somni de qualsevol campista. L'únic tram poc recomanable per acampar, per un tema de seguretat, seria entre Leh i Srinagar.





Al campament de Whisky Nalah, a 4.800 metres, les nits són molt fredes

L'únic problema és la temperatura, que durant les fredes nits es desploma considerablement. Potser durant l'estiu és més suau, però a finals de setembre i a principis d'octubre el termòmetre baixava bastant per sota dels cero graus. Alguns dies se'ns van gelar totalment els bidons d'aigua tot i estar amb nosaltres dins dels refugis o campaments on dormíem.





Una de les tendes del campament de Pang. Senzilla però suficient

Nosaltres portàvem tenda perquè no sabíem a on aniríem després de finalitzar la travessa i perquè tampoc ens imaginàvem que fes tant de fred, però no la vam fer servir cap vegada. Ni la tenda ni les màrfegues. El que sí vam utilitzar foren els sacs de dormir, tant pel fred com per la manca d'higiene d'alguns allotjaments.







Hotel restaurant de luxe!

Gairebé a tots els pobles per on passàvem vam trobar allotjaments, fins i tot en alguns hi havia molt bona oferta malgrat ser força petits, com ara Nako o Tabo, on vam estar en guesthouses tibetanes molt confortables i netes; però a la  Manali-Leh Highway, entre Keylong i Lato, vam fer 6 etapes seguides a molta alçada sense creuar cap poble. Sort dels campaments estivals que oferien allotjament i menjar, molt bàsic però suficient.



Dhaba del campament de Zing Zing Bar (4.320 metres) a on vam passar la primera nit d'octubre

La majoria d'aquests campaments estan formats per vàries tendes de lona o per dhabes, que són refugis molt simples amb una base de rocs que aprofiten cada temporada, i unes parets i cobertes de lona o de xapa o de retalls de fusta. La majoria d'elles sense aigua calenta i, enlloc de matalàs, amb una espècie de mantes gruixudes que t'aïllaven del terra.




Idioma



Dones ladakhis

L'Índia és un país multicultural on hi ha més de 20 llengües oficials (depenent de l'estat) i més de 1.500 dialectes reconeguts. L'hindi és l'idioma oficial a tot el país, així com l'anglès, que gaudeix d'una espècie de cooficialitat administrativa. Durant la nostra travessa ens vam trobar bastant limitats, ja que l'anglès, (la única llengua que suposadament en compartíem el coneixement) resulta que només era parlada per la gent més culta o vinculada al turisme.








La comunicació no sempre era fàcil

A Delhi i a les grans ciutats de l'Índia la majoria tenen un domini absolut de l'anglès, però a les zones rurals per on transcorre aquesta ruta ens vam trobar molta disparitat, des de gent que el parlaven molt bé fins a molts altres que no en tenien ni idea. Així doncs, als pobles més petits i amb la gent més rural la comunicació era força difícil.

Dona de la vall de Spiti

A la vall de Kinnaur, d'influència hindú, es parla el kinnauri, a més a més d'altres llengües minoritàries, mentre que a la vall de Spiti i al Ladakh és parlen llengües de la família tibetana, com són el spiti i el ladakhi majoritàriament. En canvi, a la vall del Kashmir i proximitats, de religió musulmana, les llengües més parlades són el kashimiri i el urdú (usades també al Pakistan). 




Bicicleta i Equipatge

Una bicicleta tot terreny és la millor opció per aquesta travessa

Sens dubte una Bicicleta Tot Terreny (btt) és la millor opció per aquesta travessa. Si bé és cert que cada vegada estan asfaltant més tram de pista, també és cert que la lluita de la BRO (Border Roads Organisation) contra la natura, malgrat ser titànica, és desigual, i cada any les incomptables esllavissades i potents barrancades malmeten nombrosos trams de la ruta, especialment a la vall de Kinnaur.




A la majoria de pobles de la travessa és molt difícil trobar algun recanvi

Durant aquesta travessa vam estar molts dies sense passar per cap poble i, quan ho vam fer, gairebé sempre eren rústics assentaments de camperols on era impossible trobar cap recanvi per a la bicicleta, per això és especialment important portar una btt en bones condicions i amb certa fiabilitat mecànica, a més a més de dur alguns recanvis imprescindibles i les eines indispensables.





És recomanable portar una bici no massa complexa tecnològicament

Així doncs és important també no portar una bici molt complexa tecnològicament, no només per no cridar l'atenció més del necessari, que també, sinó per poder resoldre més fàcilment les avaries que ens puguin sorgir. Per això nosaltres preferim portar una btt sense suspensió posterior, per la fiabilitat i per que en una doble resulta més complicat posar-hi alforges. El que sí és més que recomanable, si es vol gaudir de la travessa, és portar suspensió davantera.


Els frens de disc mecànics són una bona alternativa als tradicionals

Seguint amb la mateixa filosofia tampoc és massa recomanable portar frens hidràulics, ja que qualsevol entrebanc mecànic pot suposar un autèntic mal de cap. Jo portava frens de disc mecànics i en vaig quedar molt content, ja que frenen força més que els cantilever o v-brake i quan es va ben carregat i cara avall s'agraeix. El seu funcionament és ben senzill i l'únic que s'ha de preveure és portar unes pastilles de recanvi.

Un cavallet sempre facilita les coses

No és necessari realitzar masses modificacions a una bicicleta de sèrie, tot i que nosaltres fem les següents:

-posar un seient més ample i còmode que el que utilitzem habitualment.

-posar uns altres punys d'espuma a sobre dels vells.

-posar un cavallet per no haver de deixar la bici al terra o mal recolzada.
-posar un segon porta bidó, un petit parafangs i un porta mapes.

-portar pedals convencionals amb estreps.

En aquest tipus de travesses les parades són múltiples

Lo de no portar pedals automàtics és molt personal i depèn de la filosofia de viatge que es tingui. Si es fa un viatge curt, amb un ritme de pedaleig intens i amb poques parades potser valdrà la pena portar pedals automàtics, però nosaltres acostumem a parar bastant, ja sigui per visitar un poblat, menjar en algun xiringuito o simplement parlar amb la gent, fer fotos o entrar a casa d'algú a compartir un te. Ens resulta més còmode portar pedals convencionals (i a més amb un parell de bambes polivalents en tenim prou per a tot). La mateixa filosofia seguim amb la roba i en portem de molt polivalent, de manera que quan baixem de la bici no semblem astronautes ni cridem massa l'atenció. 




La posició de conducció ha de ser còmoda

Les hores que passem sobre la bicicleta són moltes així que la posició de conducció també hauria de ser còmoda, de manera que és molt recomanable portar manillar de doble alçada i una potència curta, amb un angle ben obert, que no ens faci estar amb el tronc massa inclinat.







-Sembla que aguanta! Ara ens toca a nosaltres...

Tampoc és una mala idea portar algunes parts del quadre de la bici ben protegit ja que, en aquests viatges, sempre acaben en un moment o altre amuntegades sobre la baca d'un autobús o... com es pot veure a la foto, dins d'una petita cistella penjada d'un cable per travessar un engorjat ben profund!

Una de les guies del seient va dir prou

Malgrat les previsions i els preparatius sempre surten imprevistos que s'han de solucionar com es pugui, com ara el trencament d'una guia del seient enmig del no res i que vam haver de resoldre amb les sempre polivalents brides de plàstic, fins que al cap d'uns quants dies, quan vam arribar a Leh, vam poder substituir el seient per un altre de segona mà.





I el més fort és que... va aguantar!!

També enmig del no res se'ns va esberlar el pneumàtic davanter i no en portàvem cap de recanvi. Fallo meu!! Un pneumàtic de bici, ni que sigui de mala qualitat és relativament fàcil d'aconseguir gairebé en qualsevol poble, però a es va trencar just quan estàvem a dies pedalant del poble més proper, així que vam haver de solucionar provisionalment posant-t'hi "parxes" per la part exterior del pneumàtic.




A l'omplir les alforges hem de mirar de minimitzar el pes

És molt important a l'hora d'omplir les alforges mirar de minimitzar al màxim el pes. Aquest és un punt clau per poder gaudir plenament d'un viatge en bicicleta, especialment en regions muntanyoses i, encara més pedalant per sobre dels quatre o cinc mil metres d'alçada on cada quilogram sembla que pesi el doble!


-Collons com pesa això!! Sort que sembla que ve baixada

No pretenem fer cap llista de viatge, ja que és quelcom molt personal i en podeu trobar moltíssimes a internet, però volem remarcar que cal mirar d'agafar només el més imprescindible i... alguna cosa menys! (si pot ser que no sigui el pneumàtic de recanvi!)

-Creus que no ens hem deixat res?  -Ara tant se val!

Nosaltres portàvem, a més de roba d'abric, farmaciola, necesser, tovallola, xancletes, eines i recanvis per a la bici, guies de viatge, menjar i beure, tenda, sac de dormir, màrfega i altres elements varis com cremes solars, càmera de fotos, gps, etc. Estaríem a l'Índia 3 mesos així que portàvem el necessari tant per dormir a 5.000 metres com per prendre el sol a les platges del sud del país. I tot dins de dues alforges cadascú!!



-Sort del "plumes" eh?  -I tant!!

I... sobretot! Recordeu que, quan s'amaga el sol, per sobre dels quatre o cinc mil metres hi fa molt de fred, així que no us oblideu la roba d'abric! La necessitareu.

Per acabar... el més important!!

Bé, ara ja només falten les ganes de pedalar i la motivació! La veritat és que viatjar amb bicicleta és dur, la exigència física és alta i les incomoditats són moltes, però les experiències viscudes, la relació amb el paisatge i el tracte amb la gent compensen sobradament, si més no al final del viatge, quan ho valores tot en conjunt, doncs hi ha moments de mal temps, de problemes mecànics o de cansament infinit que et preguntes que collons hi fas allí.



Iacs pastant als plans de Morei, a més de 4.500 metres d'alçada

Però tal com diuen, tot el que no mata et fa més fort, així que amb voluntat, improvisació, capacitat d'adaptació i una mica de sort, tot s'acaba superant.
El fet de no saber moltes vegades a on acabaràs el dia, si dormint en un alberg, a la tenda o a casa d'algú, també té el seu encant i, a més a més et fa veure com viatjar en bicicleta desperta la simpatia de molta gent senzilla que et veuen, no com un turista pretensiós, sinó com algú proper amb qui petar la xerrada.



En bicicleta per les vores del llac Tso Kar, a poc més de 4.500 metres d'alçada



Dependre totalment del temps i de la gent, de la seva bona voluntat i hospitalitat, t'obliga a ser humil i a anar sense fums per la vida (en bici mai més ben dit!), sobretot quan tens algun problema (mecànic, de salut o de mal temps) i estàs perdut enmig del no res, ja que sempre apareix algú disposat a donar-te un cop de ma a canvi de res. Donar i rebre sense diners sempre enriqueix, al que dóna i al que rep, i potser és per això que viatjar en bicicleta et fa sentir tant ric sense portar gaire diners.



-Us presento els meus nous col·legues!!

Paisatges grandiosos que no imaginaves, que probablement no tornaràs a veure mai, però que quedaran gravats a la retina per sempre més i que, potser, faran possible que alguna nit des de casa, a molts quilometres de distància, puguis reviure aquell instant tant sols tancant els ulls, mentre un somriure dolç se't dibuixa a la cara.

Pedalant pel Ladakh. Paisatges de somni a tocar del cel.

Cada dia és una nova i petita aventura on el paisatge transcorre a un ritme assimilable per la nostra ment, els fets i les imatges es poden anar digerint sense presses, assaborint els petits moments que ens regala el viatge. Aquests petits grans instants són els que et recorden que... la vida no es mesura per les vegades que respires sinó per les vegades que et deixen sense alè...

Paisatges que et deixen sense alè



Pedalant pel paradís

Tots els viatges ens regalen grans moments

Somni o realitat?

I si em permeteu citar un tros del pròleg que vaig escriure al llibre Alta Ribagorça, 17 excursions en Btt: "Tot viatge físic és també un viatge interior, doncs no es tracta d’anar quan més lluny millor sinó de fer-ho amb els ulls ben oberts i l’ànima com una esponja, capaç d’absorbir tots aquells detalls que la nostra curiositat és capaç d’apreciar. I viatjar es pot fer per terres exòtiques de regions llunyanes però també per mil indrets fascinants del nostre petit país i, fins i tot, pels suburbis de la nostra ciutat. El viatge en totes les seves formes i dimensions pot ser molt enriquidor, dependrà sobretot de la nostra actitud."

Per això us animo a posar el rumb cap allí on indiqui aquell explorador que tots portem a dins i a viure el present amb tota la intensitat.


Au doncs, és l'hora de preparar la motxilla, muntar el cavall de ferro i sortir a explorar!

Només depèn de vosaltres.

Veri