Kinnaur & Spiti


Aquesta primera part consta de 12 etapes per les valls de Kinnaur i Spiti. Durant els primers dies, totalment immersos en la cultura hindú, anirem remuntant el riu Sutlej, que neix al Mont Kailash, al Tibet , a la vegada que ens anirem endinsant a les entranyes de l'Himàlaia i anirem guanyant desnivell paulatinament, pedalant per l'autoproclamada carretera més perillosa del món, no només pel seu trànsit caòtic (i les peculiaritats del trànsit indi!) sinó també per la increïble quantitat d'esllavissades que hi ha en les empinades vessants per on transcorre aquesta maltractada carretera, coneguda també com a Hindustan-Tibet Highway o National Highway 22. Més tard, quan saltarem a la Vall de Spiti, semblarà talment que ens trobem en un altre món, doncs ens submergirem de ple en la cultura budista on el trànsit i la vegetació gairebé hauran desaparegut i els cims de roca despullada es retallaran en un cel blau i diàfan. En aquesta vall, oberta als forasters als anys 90, pedalarem per escenaris èpics que ens deixaran sense alè (i no serà només per l'alçada!).



Perfil de les 12 primeres etapes (Kinnaur & Spiti)
Aquestes 12 etapes per les valls de Kinnaur i Spiti, que sumen gairebé 600 quilometres de recorregut i 9.600 metres de desnivell positiu acumulat, les vam realitzar la Montse i jo durant la segona quinzena de setembre de l'any 2013, després d'uns monsons molt intensos i violents.



Benvinguts a Delhi!!


Després d'aterrar a la caòtica, estressant i insalubre Delhi, encara que també folklòrica i pintoresca, amb els seus prop de 20 milions d'habitants, vam agafar les bicis i vam fugir amb bus fins a Shimla, a les portes de l'Himàlaia, on començava la nostra travessa integral d'aquesta serralada.







Boscos de cedres assassins de l'Himàlaia
La primera etapa va transcórrer entre boscos humits de cedres (on era ben fàcil observar les desvergonyides mones de l'Himàlaia) i petits pobles a peu de carretera. Va ser una primera presa de contacte amb el trànsit indi i les seves particulars "normes de conducció", com ara conduir per l'esquerra, la qual hauríem de mirar de no oblidar.





El riu Sutlej en el seu pas per Rampur

El segon dia vam començar baixant gairebé 2 mil metres de densivell de cop fins a trobar el riu Sutlej, que hauríem de remuntar durant uns quants dies, doncs és l'eix vertebrador de tota la vall de Kinnaur. Ens vam plantar per sota dels 1.000 metres d'alçada, notant un sobtat augment de la temperatura i humitat que ens va fer suar d'allò més.




Tram engorjat de la coneguda com a Hindustan-Tibet Highway
El riu Sutlej, que provenia del proper Mont Kailash, al Tibet, i es dirigia a desembocar al riu Indus per acabar morint al Pakistan, havia anat excavant les profundes valls engorjades que tallaven aquesta muntanyosa regió de l'estat indi d'Himachal Pradesh (que vol dir "Estat de l'Himàlaia"). Per salvar aquests engorjats la coneguda com a Hindustan-Tibet Highway tenia espectaculars trams excavats a la roca.



Trànsit indi
Aquests primers dies el trànsit fou considerable i alguns moments fins i tot força estressant, sobretot quan els camioners feien sonar el clàxon a un pam del nostre cap, però això era el pa de cada dia a l'Índia, així que ens hi vam haver d'anar acostumant.









Obrers treballant a la vall de Kinnaur


Si alguna cosa ens sorprengué, fou la infinitat d'esllavissades que trobàvem al llarg la carretera i com els obrers, sobretot dones (algunes fins i tot amb el nadó lligat a l'esquena!) s'entestaven a lluitar contra les lleis gravitacionals sense maquinària i amb eines d'allò més rudimentàries.





Obres a la Hindustan-Tibet Highway


Esllavissada a la vall de Kinnaur


Obrers rentant-se al riu Sutlej


Arranjaments a la carretera


Pedalant per pistes a la Vall de Kinnaur


La Nacional 22 (o Hindustan-Tibet Highway), que majoritàriament era una pista molt polsosa i en bastant mal estat, s'anava obrint pas entre els estrets congostos de parets verticals de la Vall de Kinnaur mentre anàvem remuntant el riu Sutlej i guanyant alçada a poc a poc.






Remuntant el riu Sutlej en bicicleta

Aquestes primeres jornades foren dies de calor i màniga curta, doncs encara ens trobàvem a la segona quinzena de setembre i en cotes relativament baixes. El trànsit encara era força molest, empitjorat pel fet que estàvem en plena època de la recollida de la poma, principal cultiu i mitjà de vida de la regió.






Pujada final fins a Recong Peo

El paisatge ens recordava una mica al del Pirineu, amb rius i barrancs, cims escarpats i boscos de coníferes. Al quart dia vam arribar a Recong Peo, capital del districte de Kinnaur. Es tracta d'un poble força desbaratat, a 2.300 metres d'alçada, que ha crescut al llarg d'un mercat principal on hi ha bastantes pensions i algun senzill restaurant. 




Recong Peo, capital del districte de Kinnaur

El dia següent el vam dedicar a descansar i a treure'ns un permís burocràtic obligat si volíem continuar endinsant-nos per la vall. No hi havia masses coses a fer a Recong Peo, a part de treure'ns el permís, gaudir de la magnífica panoràmica del massís de Kinnaur Kailash, de 6.500 metres d'alçada i visitar el bonic i proper poble de Kalpa.





Paisatge semblant al del Pirineu
El següent dia vam seguir remuntant la vall de Kinnaur i vam observar com, progressivament, el decorat començava a canviar, passant d'un paisatge força semblant al Pirineu, a un de més àrid i rocós, on la vegetació anava disminuint a poc a poc. A mesura que ens endinsàvem al cor de l'Himàlaia la influència dels monsons era menys intensa.





Vols dir que no estem a Pirineu?


Estrets congostos ens conduïen al cor de l'Himàlaia 


Remuntant l'alta vall de Kinnaur


Poc a poc el paisatge s'anava transformant...


...i la vegetació anava desapareixent


El govern indi ens avisa que ... estem passant per la carreter més perillosa del món!
Progressivament, igual que la vegetació, el trànsit també havia anat desapareixent fins a ser gairebé inexistent, mentre que l'estat de la carretera seguia sent bastant precari i les esllavissades i trams malmesos eren gairebé  continus. Les condicions eren tant extremes com l'obstinació del govern indi en mantenir una carretera que s'obria pas per valls impossibles i paisatges feréstecs.



En aquest punt abandonem el riu Sutlej i comencem a remuntat el riu Spiti
Durant la sisena etapa de pedaleig, vam deixar la vall de Kinnaur i el riu Sutlej per seguir remuntant un afluent seu, el riu Spiti. En aquest punt podem dir que vam abandonar ja la vall de Kinnaur i ens vam endinsar a la vall de Spiti, esdevenint el paisatge encara més àrid, rocós i inhòspit, si cap. Si haguéssim seguit remuntant el Sutlej, hauríem seguit per la Hindustan-Tibet Highway i en un o dos quilòmetres entraríem al Tibet.


Trams esculpits a la roca

El trànsit gairebé havia desaparegut i el paisatge era ara esfereïdor, ple de recents esllavissades i trams esculpits a la roca, creuant engorjats que semblaven conduir als confins de la Terra. La carretera, en canvi, va millorar força, no només en aquest tram, sinó en tota la vall de Spiti en general.






Pedalant pel tram baix de la vall de Spiti


Per primera vegada vam superar els 3.000 metres d'alçada i durant els 31 dies següents ens hi mantindríem per sobre, 19 dels quals pedalant. Els altres foren realitzant trekings o descansant. La veritat es que el guany d'alçada al llarg de tot el viatge fou molt progressiu, fet que va afavorir una bona aclimatació.











Pujant cap al poble de Nako. Al fons es pot veure el poble de Malling
Per a pedalar per aquest tram de la vall de Spiti (així com pel tram final de la vall de Kinnaur), és necessari un permís especial (el que vam tramitar a Recong Peo), doncs és una regió sensible molt propera a la frontera tibetana. No hem d'oblidar que la vall de Spiti no va ser oberta al turisme fins a la dècada dels noranta.






Nako, poble budista situat a 3.700 metres d'alçada




No només havia canviat el paisatge, ara la cultura era bàsicament budista tibetana, així com la fisonomia dels habitants de la regió. Això ho vam poder comprovar ràpidament al poble de Nako, on vam dormir la primera nit a la vall de Spiti. Es tractava d'un típic poblet tibetà a més de 3.600 metres d'alçada, amb senzilles cases de pedra i banderes budistes onejant al vent.




Murs "mani" amb mantres (oracions) budistes inscrites

Nako manté l'estructura tradicional tibetana

Cases tradicionals de Nako

Els seus pobladors són de fisonomia tibetana

Al fons el poble de Nako

Pujant cap al Malling Slide


Obres eternes al Malling Slide



Després de Nako vam coronar un coll a 3.820 metres, conegut com a Malling Slide, ja que durant tot l'any hi ha continuades i enormes esllavissades que fan que estigui eternament en obres.








Treballadors al Malling Slide

En aquest perillós i inestable tram sempre hi ha obrers treballant en condicions molt precàries, la majoria immigrants de països més pobres, com ara Nepal, o de les castes més baixes de l'Índia. Normalment viuen a la mateixa carretera en barraques improvisades amb plàstics i lones.






Obrers treballant al Malling Slide

Per aquest tram ens van fer passar ràpidament per minimitzar el risc de caiguda de rocs. Molt sovint tanquen el pas durant hores i fins i tot dies per netejar les esllavissades. De fet vam estar de sort, ja que ens van dir que el dia anterior havia estat tancat.


























Remuntant el riu Spit sobre la bicicleta


A mesura que anàvem remuntant el riu Spiti, el paisatge s'anava tornant més inhòspit i més àrid, travessant espectaculars engorjats que ens conduïen a les entranyes d'una regió de lames i cultura budista, on el trànsit gairebé havia desaparegut i la solitud i el silenci eren els nostres companys de viatge.





La carretera era de bastant bon rodar




La carretera alternava trams de pista i asfalt vell i deteriorat, però en general era de bastant bon rodar, sobretot tenint en compte que l'ascens de desnivell, encara que continu, era força suau i progressiu.






La solitud i el silenci eren els nostres companys de viatge



L'alçada i la poca influència dels monsons, converteixen aquesta muntanyosa regió un autèntic desert d'alçada, on la vegetació és cara de veure i les condicions de vida són molt dures per als humans.








En bicicleta per la vall de Spiti.


Aquests engorjats ens van conduir fins a  una regió que, tot i pertànyer a l'Índia, tenia molt més en comú amb el Tibet, no només paisatgísticament, sinó que també culturalment.









Habitant de la vall de Spiti




Els seus habitants conformen una societat tradicional emmarcada dins d'un turisme tibetà en estat pur, on encara hi tenen lloc gran quantitat de manifestacions culturals ancestrals que s'hi han mantingut al llarg dels anys, gràcies sobretot al seu aïllament geogràfic i la no persecució de la seva cultura per part del govern indi.






Monestir de Tabo


La nostra segona nit a la vall de Spiti la vam passar a Tabo, bonic poble budista enclavat al bell mig de la vall conegut, sobretot, per ubicar una de les gompes (monestirs budistes) més importants de tot el món que, a diferència d'altres que es troben penjades d'espectaculars penya segats, només es tracta d'una modesta construcció de tova.





Frescos del monestir de Tabo

És un indret molt sagrat, doncs és el més antic de tots els monestirs budistes de l'Índia i un dels més antics del món, ja que té poc més de 1.000 anys. Al seu interior compta amb uns valuosíssims frescos molt ben conservats pintats per artesans del Kashmir. Per a garantir la seva conservació a l'interior no està permès fotografiar amb flash.





Stupa de Tabo


El monestir de Tabo és un important lloc de peregrinació budista i ha estat visitat diverses vegades pel Dalai Lama, l´última el 2009 per inaugurar l'espectacular stupa annexa al monestir.
Tabo, igual que Nako, és també un bon lloc on descansar i recuperar-se en una de les nombroses i acollidores pensions tibetanes.






Murs mani amb pregàries budistes

Al muntar sobre les bicis de nou es notava que érem al cor de la vall de Spiti, doncs la influència budista es palpava per tot arreu, en la gent, les cases i les humils construccions religioses que contínuament trobvàvem pel camí, com ara banderoles d'oració, chortens, stupes o murs mani (còdols apilats amb pregàries budistes gravades o pintdes).





Casa tradicional de la vall de Spiti


Les cases tradicionals eren d'estil tibetà, d'estructura sòlida, rectangular, feta de maons de fang i pintades de blanc, amb finestres i portes de fusta. Al sostre, sempre pla, hi acumulaven llenya i herba seca per alimentar el bestiar durant el llarg hivern.








De tant en tant algun vehicle ens recordava que no estàvem sols




El trànsit profús era només un record de la vall de Kinnaur, ja que a la vall de Spiti només ens creuàvem algun vehicle de tant en tant, just per recordar-nos que no estàvem sols.









Ens sentíem ben petits enmig de tantes muntanyes





A mesura que remuntàvem la vall de Spiti, aquesta ens sorprenia a cada corba amb paisatges espectaculars que ens feien sentir ben petits enmig de tantes muntanyes.








Poc a poc la vall s'anava obrint






Poc a poc aquesta s'anava obrint donant pas a un fons de vall més ample i lluminós i, també, més apte per a l'assentament de petits poblets budistes amb conreus de pomeres i patates bàsicament.








Kaza, capital de la vall de Spiti

Vam arribar a Kaza, capital de la vall de Spiti, el vuitè dia de pedaleig (el tercer per aquesta vall). Està situat a gairebé 3.700 metres d'alçada i, malgrat ser la capital, no deixa de ser un petit poble rural amb un carrer principal força atrafegat. No té un aire tant tibetà com Nako o Tabo, doncs s'hi han assentat comerciants hindús, i això es nota en el desordre i falta de netedat.




Stupes budistes sortint de Kaza, capital de la vall de Spiti

Poc després de Kaza, vam decidir deixar la vall principal i provar una variant que no teníem clar si tornaria a enllaçar l'endemà o hauríem de tornar endarrere. El risc prou valia la pena doncs la variant passava per l'espectacular monestir de Ki i pel poble de Kibber, autoproclamat com el poble habitat accessible per carretera més alt del món.





La vall del Spiti s'eixampla espectacularment


Després de Kaza la vall de Spiti s'eixamplava encara més, convertint-se en una amplíssima vall de proporcions espectaculars, banyada per una llum molt especial que conformaven un decorat impressionant, molt difícil d'oblidar.







Pedalant per la variant en direcció al poble de Kibber





Mentre la via principal remunta el riu Spiti per la seva riba dreta, nosaltres vam agafar la que ho feia per la riba esquerra que aviat abandonaria la vall principal i s'enfilaria de valent.







En bicicleta pel poble de  Ki. Al fons el monestir.



De pujada cap al monestir de Ki, vam passar pel bonic poble budista amb el mateix nom des d'on teníem una espectacular panoràmica del monestir i dels edificis adjacents, on hi desenvolupaven la vida d'una nombrosa comunitat de monjos.





Dones de Ki batent el cereal



A finals de setembre, quan hi vam passar nosaltres, els vilatans de Ki s'havien ajuntat per batre el cereal, tasca duta a terme principalment  per les dones, si més no en aquest petit poblet a peus del monestir.








L'espectacular monestir de Ki
El monestir de Ki, situat sobre els 4.000 metres, és un bon exemple d'arquitectura budista tibetana. La seva silueta encimbellada sobre la roca despullada conforma una de les estampes més característiques de la vall de Spiti.










Les nostres bicis esperant-nos mentre visitàvem el monestir de Ki
Els monjos budistes ens van convidar a prendre un te i a visitar el monestir, decorat amb acolorides pintures murals i valuoses col·leccions de llibres i figures de la iconografia budista.











Les vistes de la vall de Spiti des del terrat del monestir eren d'aquelles que et deixen sense respiració (i no només pel fet d'estar a 4.000 metres!!).


La Montse gaudint de la vista
Impressionant panoràmica de la vall de Spiti des del monestir de Ki








  













El monestir budista de Ki i la vall de Spiti

Després d'haver visitat el monestir budista vam seguir ascendint per la pista que conduïa a Kibber. Havíem superat per primera vegada els 4.000 metres d'alçada i això és notava, ja que, tot i trobar-nos força bé, els petits esforços es convertien en grans i ens deixaven sense alè, així que vam alentir el ritme de pedaleig.





Pedalant cap al poble de Kibber


Arribant a Kibber, a 4.200 metres d'alçada
Finalment vam arribar a Kibber, a 4.200 metres d'alçada, autoproclamat com al poble habitat accessible per carretera més alt del món. Déu ni do! Només els tibetans (i els iacs!) són capaços de viure en aquestes dures condicions! No vull ni imaginar-me el fred que hi deu fer-hi aquí a l'hivern!
Iacs pastant pels voltants de Kibber








Pedalant pel poble més alt del món!

Kibber és un tranquil poble budista de cases tradicionals pintades de blanc amb el típic amuntegament d'herba assecant-se als terrats per a que el bestiar pugui passar els llargs hiverns. És també un excel·lent indret on passar una nit per aclimatar-se a les alçades superiors que encara han de venir.







Típica casa tibetana del poble de Kibber

A Kibber hi havia 3 o 4 pensions tibetanes a on passar la nit, el que passa és que estàvem a 25 de setembre, acabant la temporada (Kibber es queda gran part de l'any aïllada per la neu) i ja només en quedava una d'oberta, així ens vam estalviar d'haver-ne d'elegir una!






Llar tibetana on vam sopar


Vam estar en una rústica però acollidora llar tibetana d'una família que llogaven habitacions i amb qui vam compartir el sopar a base de dddddddd i fffffffff i ffffff iffffffffffffff if fffffffffffffffff fffffffffff-flll ccccccc  cccccccccc  cccccccc







Criar-se a 4.200 metres d'alçada no deu ser gens fàcil!


Tenien un fill d'un parell d'anys. De ben segur que després d'haver passar un parell d'hiverns a tanta alçada en aquelles espartanes condicions i haver sobreviscut, ja estava vacunat contra tot de per vida!!








Sortint de Kibber
A Kibber ens van confirmar que no ens caldria tornar enrere ja que la pista tenia continuïtat i, uns quants quilometres més endavant, tornava a enllaçar amb la pista principal de la Vall de Spiti. Perfecte!! L'únic problema era que hauríem de travessar una gorja molt profunda i ample on estaven construint un pont i, mentrestant, hauríem de creuar-la dins d'una cistella penjada d'un cable.



Cistella per travessar la gorja
Quan vam arribar  a la gorja vam veure que era més profunda i més ample del que ens havíem imaginat. Començaríem l'etapa amb emocions fortes!! Ens vam trobar uns treballadors, immigrants nepalesos, que portaven 4 mesos treballant en la construcció d'un pont (calculaven que estaria construït en 3 anys) i ens van comentar, amb sorpresa, que érem els primers ciclistes que veien passar per allí.

Creuant la gorja

No teníem elecció així que ens vam enfilar a la cistella, les bicis i nosaltres per separat (ja que no hi cabíem tots), i ens vam llançar al buit.






Passant les bicis per la cistella. Sembla que aguanta! Ara ens toca a nosaltres...



Van ser uns segons d'incertesa però... vam arribar sans i estalvis a l'altre cantó! Sort dels treballadors nepalesos que ens van donar un cop de mà per carregar les bicicletes i tirar de la cistella...









Carregant de nou les alforges



Ara només ens mancava tornar a fixar les alforges a les bicicletes i seguir el nostre camí per aquestes muntanyes desèrtiques de l'Himàlaia.











El poble de Chicham, a 4.150 metres d'alçada




Evidentment els vehicles motoritzats no podien passar pel cable, així que en tot el trajecte fins enllaçar de nou amb la pista principal de la vall de Spiti no ens en vam creuar cap, malgrat que hi havia el petit poble de Chicham.







Banderoles amb pregàries budistes onejant al vent


Aquest fet ens va permetre gaudir encara més de la inhòspita bellesa d'una de les etapes més espectaculars de tot el viatge, especialment les corprenedores vistes de la vall de Spiti que se'ns van mostrar al coronar un collet a gairebé 4.300 metres d'alçada.







En bicicleta per la vall de Spiti o pedalant pel paradís.
La vall se'ns apareixia davant nostre com un premi a l'esforç i al fet d'haver-nos aventurat per una variant sense la certesa inicial que tornaríem a enllaçar amb la ruta principal. Només per aquella visió d'onírica bellesa havia valgut la pena. Bellesa accentuada per la lluminositat i l'aire eteri de les alçades... i pel vent, que semblava xiuxiuejar-nos les oracions budistes de les banderoles a cau d'orella.



Si realment la vida  no es mesura per les vegades que respires sinó per les que et quedes sense alè, de ben segur que durant aquells instants vam viure molt. Diuen també que val més una imatge que mil paraules, així que aquí us deixem alguns d'aquells instants:
































































































Lloc on conflueix la carretera principal de la vall de Spiti i la variant que havíem pres






















.


Desprès d'haver gaudit d'una autèntica exhibició de capricis geològics, la variant que havíem agafat el dia anterior, es va unir de nou amb la carretera principal de la vall de Spiti, per on nosaltres vam seguir pedalant, tot remuntant el riu.






Kiato, típic poble de la vall de Spiti



A partir d'aquí la pista, en força bon estat i pràcticament sense trànsit, anava guanyant desnivell suaument, sempre pel fons de la vall, passant per bonics pobles d'aspecte tibetà emmarcats per les impressionats muntanyes d'aquesta regió de l'Himàlaia.





Merescut moment de repòs



A mesura que remuntàvem la vall teníem més la sensació d'avançar cap a la fi del mon i l'entorn seguia regalant-nos estampes inoblidables que ens feien oblidar la duresa de pedalar per sobre dels 4.000 metres.







El paisatge ens feia oblidar la duresa de pedalar per sobre dels 4.000 metres


















A punt d'arribar al poble de Losar

Després d'uns quants puja i baixes per una pista de prou bon rodar vam arribar al poble de Losar, a 4.100 metres d'alçada, on tocava passar l'última nit a la vall de Spiti. Hi havia unes quantes pensions bàsiques on intentar reposar per afrontar l'endemà el coll de Kunzum La de 4.555 metres.






En bicicleta per l'ampla capçalera de la vall de Spiti

L'ascens i descens del Kunzum La ("La" significa coll) fou tant memorable com les últimes etapes per la vall de Spiti. De principi a fi vam gaudir d'unes increïbles vistes d'alta muntanya, des de les tonalitats àrides i terroses de la vall de Spiti fins les espectaculars glaceres de la vall de Lahaul, a l'altra banda del coll. Aquí en teniu una mostra:




Impressionant estampa de la capçalera del riu Spiti







Començant a remuntar cap al coll de Kunzum La








La feréstega bellesa de la roca








Les increïbles tonalitats de Spiti valley



































































































El tram final se'ns va fer força llarg

L'ascens va acabar sent força més dur del que els números ens havien fet pensar i l'últim tram s'acabà fent molt i molt llarg, probablement a causa d'alguns trams de mala pista i sobretot, de l'altitud, ja que els últims 8 quilòmetres de pujada foren per sobre dels 4.300 metres d'alçada.








Per sobre dels 4.400 ho havíem de donar-ho tot per avançar









Arribant per fi al Kunzum La, a 4.555 metres d'alçada







Kunzum La (4.155 m), deixem la vall de Spiti i entrem a la de Lahaul!


























Baixant el Kunzum La cap a la vall de Lahaul, amb cims de més de 6.000 metres i espectaculars glaceres al fons








Baixant cap a la vall de Lahaul, vertebrada pel riu Chandra








La Montse observant els cims de més de 6.000 metres de la vall de Lahaul








Des del coll de Kunzum La, la pista baixava en picat fins a trobar el riu Chandra










La Montse empetitida entre muntanyes tant enormes














































































Al saltar el coll de Kunzum La, vam deixar la vall de Spiti i vam penetrar a la profunda vall de Lahaul, vertebrada pel riu Chandra que havíem de seguir cap avall. Tornàvem a ser a la cara sud de l'Himàlaia i el paisatge havia canviat, l'ambient era més humit i es veia més neu a les capçaleres de les muntanyes. Vam fer nit a Batal, un rústic campament amb dhabes (refugis molt bàsics de pedra i lones) situat a 4.000 metres.
   


Entre Batal i Gramphoo la pista és un autèntic infern!
El tram pista de Batal fins a Gramphoo va ser el que pitjor estava de tot el viatge, ja que discorria sobre un caos infinit de rocs i pedres de totes dimensions. L'entorn era una mostra del poder transformador de les glaceres i la pista s'obria pas entre interminables morrenes, blocs erràtics i valls penjades erosionades per la força d'unes glaceres que semblava que fes ben poc que haguessin desaparegut.



Gramphoo, fi de la primera part!
A Gramphoo, que tornava a ser un campament desgavellat de dhabes en un encreuament de pistes, va acabar la nostra primera part d'aquesta travessa integral de l'Himàlaia indi, ja que aquí confluïa  la pista per on veníem (provinents de la vall de Spiti a través del coll de Kunzum La), amb la pista que venia de Manali i anava cap a Leh, coneguda com a Manali-Leh Highway




A Gramphoo conflueix la ruta que estàvem seguint amb la Manali-Leh Highway


















Així doncs, en aquest caòtic encreuament de camins acabava la nostra primera part del viatge en bicicleta i començava la segona, que ens havia de portar, a través de colls de més de 5.000 metres, fins a Leh, capital de la misteriosa regió del Ladakh.
Au vinga som-hi!!
 

4 comentaris:

  1. Veri, sóc en Ricard (el paio que vas trobar en Btt x Motsor). Quina passada de viatge nen!! Salutacions

    ResponElimina
  2. Hola Ricard! M'alegro que t'agradi, realment és un viatge molt recomanable. Bé, espero tornar-nos a veure rodant pel Pallars!! Salut!

    ResponElimina
  3. Hola Veri !

    Sóc en Xavi !
    Hem estat en contacte a través de Wikiloc !
    Molt guapa la ruta ! Escolta... Una gran pregunta pendent.... Analitzant els tracks veig que en general les etapes eren força curtes alguns dies no pedaleu més de 4 horetes....
    Creus que es podrien arribar a empalmar etapes? Normalment aclimato bé (he fet bici al Altiplano i la Pamir HW entre altres)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavi!
      M’alegro molt que t’agradi la ruta! Certament he estat mirant les etapes del tram que em vas dir que volies fer, entre Shimla i Leh i la majoria de dies els tracks marquen entre 4 i 7 hores de moviment, però fixa’t que en total les etapes acostumen a durar entre 6 i 10 hores reals, ja que eren força entretingudes. Si ja has viatjat per territoris semblants ja saps que a vegades la gent es para a xerrar amb tu i fins i tot demanen de fotografiar-se al teu costat (especialment els indis). A més a més nosaltres també som de fer moltes fotos, parlar amb la gent i aturar-nos als pobles o campaments a prendre alguna cosa o voltar una mica. És per això que si tu vas per feina, estàs acostumat a fer tirades llargues i no portes massa pes, creiem que podries arribar a doblar etapes o, si més no, allargar-les bastant. De fet, un dels pocs ciclistes que vam trobar era un noi català que feia etapes força més llargues que les nostres.
      Salut i bones pedalades!!

      Elimina